A la primavera de 1902 Alfons XIII fa els setze anys i se’l corona com a nou rei d’Espanya. Posant el final a la regencia de Maria Cristina.
La Fragmentació dels partits tornara al rei un rol central en la política donat que el sistema estava en clara decadencia.
Al 1903 Maura prendrà el lideratge del partit conservador i amb la mort de Sagasta s’inaugurarà José Canalejas com el seu analog en el partit Liberal.
El sistema com a tal comença a fallar a 1898, recordem que un dels seus pilars centrals era mantenir a l’exercit ben allunyat de la vida política del país, al 1923 donaran el cop de gràcia en forma de Primo de Rivera però aquesta tendencia es mostrarà amb antelació. El fracàs ve accentuat pel fet que Catalunya i el País Basc trencaran amb el sistema i crearan partits amb identitats politiques regionals i nacionalistes.
Al 1899 veurem la creació d’Unió Regionalista i Centre català, organitzacions fundades paral·lelament que més tard es veurien unificades després d’una exitosa candidatura conjunta (La candidatura dels quatre presidents). Aquesta candidatura representava la primera davallada del caciquisme a Catalunya i el trencament total amb el sistema ja al 1901. Els dos partits es veurien units en la Lliga Regionalista, partit catalanista de caire burges i conservador, partit que acompanyat amb el seu diari, la veu de Catalunya, es convertirà en el partit hegemònic al territori. La Nacionalitat Catalana és una obra d’Enric Prat de la Riba (1906) que defineix els seus ideals i tendencies politiques.
Els primers anys de la Lliga es veuran marcats per l’enfrontament amb els Lerrouxistes, liderats per Lerroux, un andalús de tendencia republicana i populista que marcarà les eleccions municipals de 1903 amb victories a la majoria de municipis. A la vaga de 1902 el suport a la repressió deixaria al descobert que la Lliga representava per sobre de tot els interessos de la burgesia catalana. La direcció del partit (Prat de la Riba, Cambó, Puig i Cadafalch) era de caràcter possibilista i conservadora i al 1903 es va veure enfrontada amb una facció més regionalista i progressista (Domènech i Montaner, Carner) dins del propi partit, posant en tensió l’estructura general del partit davant les negociacions amb Madrid.
Aquesta crisi esclata durant la visita del rei al 1904, Cambò encapçalarà un moviment en contra dels acords del partit de boicotejar la visita, en comptes d’axiò Cambò llegirà al rei un manifest que reconeixia (de facto) a la monarquia a la vegada que expressava les necessitats i drets del poble català. La direcció del partit va aprovar l’acció de manera que la facció progressista va escindir-se i al 1906 veurem la creació de Centre Nacional Republicà, partit nacionalista, democratic i republicà, que aglomerarà els nous progressistes burgesos amb el llegat de l’antic republicanisme de Pi i Maragall. El partit serà inicialment inconseqüent donat que el seu public objectiu era, en aquell moment, votant de Lerroux.
Lerroux era un periodista d’origen andalús que arriba al 1898 i denuncia l’ambient de repressió contra l’anarquisme. Es presentava políticament com a heroi del poble i enemic de la església i burgesia, en la Catalunya del 1898 i 19XX això el va fer extremadament atractiu per a la població general que vivia en constant opressió. En un inici reclama justicia pels torturats durant els processos de Montjuic amb el seu diari, el progresso, ben aviat s’endinsarà en el populisme fins el punt d’arribar a la dreta i fins i tot a l’extrema dreta eventualment. El moviment es basava en l’atac continu dels tres pilars de sistema: Religió, propietat i exercit. Ara bé, no fundara el seu partit fins el 1907, el partido radical, amb gran exit dins de Catalunya que va resultar impossible d’exportar a la resta de l’estat donades les diferencies socials i econòmiques abismals entre la regió i la resta del país. Partit que ja al 1910 rebria un fort cop en la forma de la creació de la CNT que s’emportarà l’electorat de visió més revolucionaria i sindicalista.
Al 1905 la sort somriu a la Lliga i guanyen les eleccions després de de tres anys de perdues contra el republicanisme Lerrouxista, el seu exit a les eleccions els portara a celebrar un banquet de la victoria, que inspirarà als redactors del Cu-Cut, una revista satírica catalana, a fer la següent caricatura:
Aquesta caricatura no farà gràcia a l’exercit que ja tenia l’orgull ferit després d’una continua cadena de derrotes militars a les colonies. L’exercit ja donava la culpa a la població de no estar disposada a lluitar la guerra fins el final així que 350 soldats decideixen assaltar la redacció, cremar-la i ja de pas calar foc a la redacció de “La veu de Catalunya” per acabar de desfogar-se.
Donem aquí ja per mort el sistema de la restauració, si el seu fracàs ja era aparent, amb aquest acte el podem donar per mort, enterrat encara no però ja no hi haurà manera possible d’impedir el progrés constant del sistema cap al seu final. El motiu és que l’exercit retorna a la vida política i no té intenció de marxar. Si bé el líder de l’exercit en aquell moment volia castigar als soldats, el rei i el govern ràpidament van donar suport a les seves accions i van rellevar al general.
No contents amb els crims ja comesos, l’estat comença la creació de la llei de jurisdiccions, que farà ilegal qualsevol discurs contra la patria, l’exercit, el rei o qualsevol organ del govern, posant totes aquestes ofenses sota jurisdicció militar.
En aquell moment ja s’estava formant una unió política coneguda com Solidaritat Catalana, que posava sota el mateix ventall a tots els partits catalanistes, ja fossin monàrquics i conservadors o progressistes o republicans.