Avui en Josep ha donat la següent pregunta per respondre: “Igual que podem dir A o no A o ni A ni no A per qualsevol cosa que veiem, per exemple, o plou, o no plou. Cap d’aquestes tres coses pot ser veritat a la vegada. Ara bé si ens inventem alguna premissa i diem que, per exemple, els unicorns ballen al canviar de nivell d’energia, aquesta premissa esta subjecte a A o no A?”
Reformulant la pregunta: Allò que no existeix també està sota les normes de la lògica?
Bé des del meu punt de vista la resposta a la primera pregunta (la de l’unicorn) és si i a la segona és no. Però no era la segona el mateix que la primera? No del tot, la primera pregunta conté una afirmació contradictora que explica la confusió. Allò que no existeix (o no és) no és una cosa en la que puguem pensar. Per exemple no existeix res infinit i tanmateix tampoc podem imaginar-nos una cosa infinita. Sempre podem aproximar però sabem bé que no és el mateix. En canvi l’unicorn del Josep si que ens el podem imaginar, així com el seu ball i tota la resta de l’escenari. Això senyala que l’unicorn és tant real com nosaltres i per tant subjecte a les normes de la lògica. El fet és que al que en aquesta pregunta diem unicorn en realitat és el nostre pensament sobre el concepte d’unicorn, un pensament ben real que amb equipament prou avançat podriem teòricament trobar físicament dins dels nostres cervells. La pregunta original és enganyosa perquè intenta preguntar la versió reformulada sense obviar la resposta.
La segona pregunta (o la reformulació) és molt més fàcil de contestar ja que vam dedicar dos trimestres amb Plató i Descartes a justificar que l’únic que no segueix la lògica és allò que no és. Un pensament és, simplement no en el mateix sentit que una cadira o una taula. La manera més fàcil de comprovar ambdues respostes és imaginar-les i veure el que passa. Jo puc efectivament imaginar l’unicorn i tot el repertori adient però no me’l puc imaginar ballant i no ballant a la vegada o sent sense ser. Així que si, A o no A o ni A ni no A. Ara bé jo no em puc imaginar allò que no existeix sota les normes de la lògica perquè estaria creant un pensament que les incompleix i per tant aquest pensament no és real.