Durant el temari de Descartes vam veure que Déu és un esser perfecte que no és en el sentit fort de la paraula i no és tampoc persona, és a dir, no té voluntat. El problema d’intentar afirmar qualsevol cosa sobre un Déu omnipotent és precisament que un cop un esser és omnipotent aquesta passa a ser la seva unica característica. Perquè? Déu ho pot tot, i per tant bé podria tenir voluntat si així ho desitges, tot i que lògicament no pugui arribar a desitjar no importa perquè si ho pots tot pots fins i tot voler voler. Al ser omnipotent pots arribar a tenir totes les característiques i cap a la vegada. Pot ser el més gran i el més petit, existir sense patir el temps o ser una causa sense causa.
L’argument de Descartes sembla ser débil perquè assigna valors morals humans a un Déu que esta per definició tant per sobre de nosaltres que intentar entendre’l és humanament impossible. Dir que Déu no ens pot enganyar perquè sino no seria bo no té en compte que Déu diu el que és bo i si vol pot ser bo matar-nos a tots i sinó no ho serà.
Hi ha un punt on hem de començar a qüestionar si perfectament bo pot existir com a concepte o idea perquè realment aquestes idees tenen un punt auto-destructiu. Fixem-nos en els requisits per ser perfectament bo, tot el que podria ser-ho no existeix (d’aquí que el bé no sigui res en concret), però existeix la cosa bona sense voluntat? Com pot existir tant sols la idea de la bona voluntat al marge de la voluntat o com pot haver-hi una bona acció sense acció? El caràcter del bé no pot anar més enllà de nosaltres com a individus perquè no existeix el mal sense relacionar-lo amb un esser. Tota maldat té autor i victima i per tant no és res sense cap de les dues coses. Un terratrèmol no és dolent, és una tragedia, un efecte nascut d’una causa que si bé pot tenir conseqüències dolentes aquest dolentes no és moral sinó una valoració dels fets, perquè recordem que sense autor no hi ha mal. L’única manera de ser perfectament bo seria aleshores el mateix que ser el que decideix el que és i no és bo. Qui fa les normes no pot incomplir-les.
L’omnipotència de fet facilita les coses en aquest cas perquè si Déu vol tenir voluntat i acció o ser sense ser pot perfectament. I per poder ho pot literalment tot fins un punt de que torna a repetir-se que inevitablement. I el problema de totes aquestes qüestions és que si Déu pot fer el que vulgui, ser com vulgui i voler sense voluntat, podem dubtar aleshores de qualsevol cosa, Déu és omnipotent per tant podria crear el dubte i la consciencia sense la cosa pensant, podria fer el res de la cosa i tornar el res en cosa. I si podem dubtar no és veritat absoluta. Això per a mi és la mort del sistema de Descartes en vers Hume, un Déu omnipotent torna contra el propi Descartes el seu dubte metòdic i introdueix el dubte a absolutament totes les decisions. Fins i tot introduint-lo respecte a la validesa de la raó, immediatament fent inverificable la seva propia prova.