Recentment hem estat parlant sobre la naturalesa dels desitjos. Aquest assaig és tant un resum curt com una de les moltes maneres de relacionar aquesta noció amb filosofies més modernes (i en aquest cas crec que interessants).
La creu de Kant sera la següent: “Tots els desitjos són externs (o heterònoms)“. És a dir que nosaltres desitgem allò que d’una manera se’ns ha imposat i mai de manera totalment autònoma o independent del material i físic. A aquesta conclusió s’hi pot arribar de moltes maneres diferents. La manera que se’ns ha ensenyat és que és indistingible el desig nostre que un que se’ns ha implantat. Així com no podem desitjar-ho tot sinó allò extern a nosaltres.
El següent matis és que tot desig neix a partir d’un límit i el desig inherent de transgredir-lo. Posem per exemple un nen petit, nen al que el conviden a casa d’un amic i els pares de l’amic donen una unica consigna, facis el que facis no vagis a les golfes. El nen immediatament sentirà l’impuls de pujar-hi. Aquest caràcter està a tots els desitjos siguin els que siguin. Per exemple podem desitjar dedicar-nos més als estudis, ser més consistents, precisament perquè la nostra pròpia tendència a procastinar ens ho impedeix. Si som perfectament capaços de controlar-nos no desitjarem poder estudiar. Si ho desitgem és perquè encara no hem creuat aquest límit. Tanmateix també tenim el cas de l’amor. Nosaltres no estarem mai enamorats d’una persona que ja tenim. L’amor (al menys al principi) és casi més fantasia que no pas realitat i no podem tenir fantasies realitzables. Tu no desitges estar amb algú si podries estar amb aquell algú ara mateix si volguessis, en tot cas et podria venir de gust. Incidentalment d’aquesta manera s’expliquen moltes relacions on sembla que una de les dos parts no vol el mateix que l’altre, irònicament l’enamorat/ada molts cops es posa en una posició on és “fàcil” per aquell a qui vol, immediatament dificultant el compliment del seu amor. També així és poden explicar molts comportaments toxics en relacions. Molta gent busca certa por a perdre la seva parella i aquest desig encaixa perfectament dins del que hem dit, és extremadament difícil anar més enllà d’aquest sentiments per algú perquè la solució és desitjar a la persona al marge de si mateixa, és a dir, desitjar allò que mai podràs tenir, que és el jo de l’altre persona com a tal, al marge del seu cos, sempre la podràs conèixer millor però aquesta sera l’eterna frontera que permet un amor de llarga durada. Qui no és capaç de trobar això en la seva parella esta condemnat a deixar d’estimar-la tant bon punt tingui la sensació de tenir-la com a tal.
Si bé aquest tema és molt interessant i exemplifica de manera excel·lent com aplica realment aquest concepte, aprofitarem aquest últim exemple per entrar en veritable profunditat en el tema. L’amor de per vida es basa en un desig irrealitzable. No hi ha manera de conèixer algú per complet i ni tant sols així complirem el desig d’estar amb aquella persona perquè el temps sempre s’imposarà i limitarà la nostra vida. La gran pregunta aleshores es si podem o no desitjar una cosa que és impossible. No és possible, quin és el pensament que uneix tots els desitjos? Que hi ha una possibilitat. Un bon exemple és la persona que pateix una discapacitat, un cec per exemple no desitja la vista, i un sord no desitja escoltar. A moltes entrevistes s’han fet aquestes preguntes i a molts els sorprenen aquestes respostes però en realitat és lògic, no desitges allò que ni t’imagines, com a molt et vindria de gust o desitjaries alguna cosa que requereix el sentit que et falta, com per exemple fer alguna cosa amb amics o parella, per exemple escoltar música. Però en cap moment el poder escoltar en si. Portat a l’extrem un exemple podria ser viure per sempre i de fer aquest és un desig al que val la pena dedicar un moment perquè és perfecte per entrar en un altre concepte.
Casi totes les cultures del món tenen històries que adverteixen els perills de la vida eterna, una maledicció disfressada de desig. Tot i això l’esforç constant per allargar sempre més la vida (mentre sigui digne) és un fet constant a totes les societats civilitzades que han existit i això obre la porta a preguntar-nos el perquè. El fet és que la vida eterna és impossible i per tant indesitjable, la trampa és que no sempre som conscients de l’impossibilitat d’una cosa i no té res que veure extremadament difícil amb impossible. Un cop creiem, correctament o no, que podem arribar a la vida eterna molts la persegueixen contínuament i allò els consumeix, pensem en totes les histories d’alquimistes i científics bojos que van dedicar les seves vides a trobar l’elixir de la vida eterna, Frankenstein i el seu monstre immortal, etc. L’única escapatòria d’aquest desig de l’impossible és donar-se compte de que és impossible, acceptar la realitat com és i en certa manera rendir-se. Alhora aquest pensar que el desig és impossible per deixar de desitjar-lo és un mètode comú per deixar de desitjar allò possible, una relació sempre és tècnicament possible però l’única escapatòria de molts es convèncer a un mateix que allò que vol no ho podrà tenir mai.
Aquest és un dels fenomens més cruels que podem patir com a éssers humans. És extremadament dur desitjar allò casi impossible i haver de lluitar amb un mateix per dir-se que no passarà mai, que la possibilitat que no existeix, sobretot quan s’és conscient de la mentida que estem intentant creure.
Ara bé, si el dolor anterior és terrible el més gran de tots és un altre, és el contrari, el major mal de tots és l’esperança.
Per desitjar l’impossible hem de creure-ho possible, i és en aquest creure-ho possible que és l’esperança. Un desig extremadament huma que ràpidament es torna terrible quan hi apliquem les definicions i conceptes que hem establert és el de conèixer el sentit de la vida. És un desig similar a la vida eterna ja que si hi ha cap possibilitat de aconseguir-lo justifica immediatament perseguir-lo fins a la fi dels temps.
Glossari: Transgredir: Trencar la norma, “va transgredir la llei de Déu cremant el temple”, “Aquesta peça d’art és transgressora, trenca completament amb l’art establert” Golfes: Part més alta d’una casa, just sota la teulada, que protegeix la casa del fred i de la calor i que sol usar-se per guardar objectes vells o que ja no es fan servir. Es fa servir en plural casi exclusivament. Incidentalment: El mateix que dir “ja de pas”, aprofitar que es comenta un topic concret per ressaltar-ne una part o conseqüència.