Nietzsche

Nietzsche no es preocupa de l’origen dels valors sinó del valor del propi origen. Per a Hume i els altres psicòlegs anglesos l’origen és amoral i el bé s’aplaudeix per motius purament d’utilitat i comoditat. Per a Nietzsche hi ha forts i dèbils i aquest és el punt de partida del que sorgeix la resta de la seva filosofia. La moral sense Déu és la moral del fort, de l’orgull, la bellesa, la fortalesa, el poder i la força. Els nobles estan més enllà del Bé i el Mal però no del bo i el dolent. Allò bo ens fa més forts i allò dolent ens debilita (pel noble). Com pot ser possible aleshores que el dèbil triomfi sobre el fort? Que la moral cristiana sigui la del pobre, el dèbil aquell qui és patètic? El sacerdot és aleshores una figura de rancúnia que diu al noble que tots som iguals, ja que per a Déu tota formiga és idèntica, guerrera o obrera.

Déu és mort:

La mort de Déu representa el col·lapse de les morals i valors. Déu era la justificació per la gran majoria de filosofies morals i el sentit de la vida de la majoria de persones però al segle XIX els filòsofs comencen a dubtar-ne l’existència i a buscar justificacions des de la lògica i no la teologia. Continuar basant el sentit de la propia vida en Déu passa a ser impossible, així com la veritable creença.

Valor i veritat:

La critica més fundamental de Nietzsche és la de la veritat. A l’inici de la seva filosofia trobem la següent qüestió: Per què valorem la veritat per sobre de la mentida? Que li dona el seu valor a la veritat? Nietzsche recorda que allò que nosaltres veiem no és més que percepció i que no hi ha tal cosa com una veritat al marge de la percepció. No hi ha una taula en si, només existeix la nostre percepció de la mateixa. D’aquesta manera Nietzsche evita un possible absolut que es podria contraposar al seu superhome.

Genealogia de la moral

Genealogia ve de la paraula genesis o “origen de”. Tot i això Nietzsche no parla concretament dels origens de la moral en si mateixos sinó del valor d’aquests origens. Per a ell els psicòlegs anglesos, que era el sobrenom que donava a Hume i altres filòsofs similars, es limitaven a descriure els fets morals com un simple cas d’acció reacció, bona acció = bona sensació. No parlaven de si això era bo o dolent perquè per ells no hi havia tal cosa, tant sols fem el bé per sentir-nos millor i perquè així la vida en general ens és més fàcil.

Nietzsche argumenta un cas diferent, per a ell la moral natural o primitiva és la moral noble, aquella que valora la força, la bellesa, la intel·ligència i tota capacitat. Una moral propia d’individus nobles. D’altra banda hi ha la moral esclava o dèbil, aquella que veu la força dels forts i a través de la rancúnia i l’enveja demonitza aquestes virtuts mentre glorifica l’humiliat i la pobresa. La moral que posa per sobre el dèbil que el fort i que condemna la propia excel·lència i que declara la igualtat de tots als ulls de la màxima autoritat, Déu. Aquesta moral permet als seus adherents justificar les seves mancances i evitar la propia llibertat. Mentre que el fort vol ser més fort, més llest, més bell, més tot, el dèbil es recorda que si és obedient, viu una vida d’acord amb el que li diu Déu/el sacerdot sera feliç, continuant sent dèbil per sempre.

El sacerdot es presenta aleshores com una figura d’enveja, que no suporta no ser Déu i per tant es dedica a allunyar-lo per tal de posar-se en el seu lloc, si Déu no hi és aleshores la paraula del sacerdot sera paraula de Déu.

El superhome:

El superhome és aquell qui ha superat la seva humanitat i a qui ballar en un camp de flors i sobre les cendres dels morts a Auschwitz tant li fa. No veu cap valor en les coses apart d’aquell que ell personalment els hi dona. Com a tal representa l’estat final de l’humà que ha aconseguit superar en nihilisme i ara crea el seu propi sentit amb una sentit propi.

L’übermensch és l’objectiu final de la seva filosofia però Nietzsche presenta tres fases en el camí per arribar-hi:

1. El camell: Un animal capaç de suportar qualsevol misèria i desafiament, capaç de viatges impossibles i de sobreviure a quasi qualsevol cosa. Que viu buscant el següent lloc on arribar. Aquesta és la concepció erronea que molta gent té del superhome. Ja que en aquesta fase no es qüestionen els valors actuals, simplement es busca la propia excel·lència. Vol conquerir el món, no canviar-lo.
2. El lleó: El seu comportament és similar al camell però el lleó busca activament la destrucció dels valors externs i canvia el “haig de” per el “Jo vull”.
3. El nen: El nen deixa enrere tots els valors del vell món com el lleó però no només destrueix sinó que crea els seus propis d’acord amb la seva voluntat. No és una força de destrucció sinó de llibertat. Aquí es revela un caràcter del superhome que molts cops no es té en compte, no és només força sinó algú que estima la vida i que viu amb creativitat, felicitat i la voluntat de millorar cada dia.

Característiques del superhome:

• Fortalesa d’esperit: Tenir el coratge per enfrontar-se als valors antics i ser capaç de mantenir les seves conviccions.
• Rebel·lia: Refusa qualsevol autoritat i no reconeix cap poder per sobre de la seva voluntat.
• Amor (Depen de d’interpretació): El superhome estima intensament la vida i a la humanitat i per tant viu de manera creativa i lliure

L’últim home:

El contrari del superhome, que es nega a superar-se i en comptes d’axiò abraça la mediocritat i els absoluts per donar un sentit extern a la seva vida sense sentit. És un ignorant conscient de la seva condició i que no en vol sortir, busca només el confort i el descans. Són totalment dependents en l’existència de Déu. Un home que viu només per la promesa del cel, és a dir, que viu per morir.