Llibre recomanat: Navarro i Cordon
Descartes dona lloc a dos corrents de pensaments:
- Empirisme: Exp = física
- Racionalisme
No hi ha tal cosa com la filosofia fora de l’oest
Tipus d’idees:
Les innates idees que no adquirim sinó ja ens venen donades de naixement. La idea factícia es la que adquirim a través de viure Les idees fictícies són combinacions d’altres idees per formar conceptes que no existeixen.
La raó està implícita en el llenguatge, el qual és necessàriament lògic. Més enllà dels plors i gemecs tota comunicació es basa en formes gramaticals i lògiques. En l’antiga Grècia Plató deia que saber és recordar però Descartes va més lluny, per ell hi han sabers implícits en el simple fet d’existir. Per arribar al territori inhòspit, hi ha d’haver un territori hospitalari, l’existència del desconegut, per tant, implica l’existència del conegut. Això és el que ens separa entre els animals i nosaltres, el tenir consciencia d’un mateix implica per igual consciencia del que hi ha més enllà d’un mateix.
Sol, el gat de Aleix, l’alegra quan arriba a casa, no obstant en Sol és cec, en el sentit de que al no tenir una consciencia de jo no pot tenir una consciencia del que hi ha més enllà d’ell mateix, en aquest sentit Sol és com una maquina, funcionant únicament per una sèrie d’accions i reaccions biològiques.
Robar cors, metàfores i la veritat
Si algú s’aproxima a un altre i li diu que efectivament “m’has robat el cor”, deixant de banda que tots/es són iguals. Imaginem que per un cop si, aquesta persona esta veritablement enamorada de l’altre, està mentint? Per una banda el cor del enamorat segueix ferma i segurament dins del seu pit, donat que està viu per pronunciar aquestes paraules. Tanmateix no podríem dir que és una mentida, si el noi/a esta enamorat realment aleshores ell/a almenys creu esta dient la veritat. Aquí podem veure que fer-se present d’un altre persona sempre requerirà l’ús de metàfores per fer justícia a l’altre. Una mirada radiant no significa que els ulls de la persona siguin literalment emissors de llum solar, només és una metàfora que permet intentar expressar una característica en la seva totalitat.
L’amor és una explosió d’hormones, el caràcter personal és cosa nostra.
Spinoza i Leibnitz: Els nombres ens són ensenyats però no cal que ens ensenyin l’idea d’unitat, els empiristes negaran les idees innates, els racionalistes les defensaran. Nosaltres reconeixem les coses sense que arribin a ser-ho.
Ideas complexes:
El resultat de processar idees més simples podem arribar a conceptes més complexos. Darrere d’aquestes idees n’hi han de més bàsiques i així successivament.
Ens hem d’imaginar la ment com una maquina de fer xurros. Nosaltres no volem els ingredients volem el producte. El funcionament de la lògica és el mateix, no crea nous sabers doncs els ingredients ja estan allà, simplement els transforma en un estat (idees complexes) el qual es pot treballar i entendre millor.
Els nens patits repeteixen les accions perquè els fascina el descobriment de les idees més bàsiques. L’únic que aixó demostra és coneixement sobre la causa del moviment de la pilota
Nota a pie de pagina:
Això també aplica allà on descobrim noves coses i conceptes.
El problema de l’inducció:
Si només tenim l’experiència com a font de saber, en realitat no tenim cap font de saber perquè ja sabem que els sentits molt fiables no són. La gran pregunta aleshores es com diem amb certesa que hi han causes (realment és com diem amb certesa qualsevol cosa). Com sabem que el que ha passat tornarà passar? No hi ha res que ens garanteix per exemple que si tirem una pilota a l’aire aquesta ha de caure. Realment no hi ha una norma indubtable. L’empirisme no ens deixa anar més enllà de la subjectivitat. No nega que puguin haver-hi causes o lleis objectives però al cap i a la fi no podrem conèixer-les mai sense dubte.
És probable que demà pel matí surti el sol però en realitat no hi ha res que ens asseguri que sera així, que fins avui hagí sortit no vol dir que s’hagi de repetir necessàriament.
Constructes mentals:
La nostre ment també és capaç de construir idees noves mitjançant allò que veu. Per exemple l’idea de causa la construeix el nostre cervell per costum. Sempre ho hem vist així, per tant automàticament creem la idea de causa en el nostre cervell. El primer cop que veiem un cigne blanc no afirmarem aleshores que tots els cignes ho són, però al cap de vint-mil cignes pot ser que si? Vint-mil cignes blancs no fan impossible el cigne negre però aquest mateix procés és el que la nostre ment fa servir per crear aquests constructes. Que tots els objectes que veiem estiguin sota els efectes de les lleis de la física no vol dir que en algun lloc no n’hi hagi un que no aplica. Que durant totes les nostres vides el sol hagi sortit per l’horitzó no vol dir que necessàriament hagi de sortir demà.
El primer cop que provem una taronja no sabem quin gust té, podríem dir que té gust a citric però això només ho podem dir si hem provat altres cítrics.
Un exemple alternatiu podria ser que un noi/noia tingui parella. A la primera pot dir que coneix realment la veritat sobre el genere oposat? No, a el/la segon/a? No. Només podrem dir que realment sap quan podem dir alguna cosa com “tots/es són iguals”. Perquè aquest “coneixement” no es limita al cas concret sino a tots els casos de i per tant és finalment un saber. Per contrapartida, el màxim saber
Exemple: L’arc irisat:
La primera vegada que veiem l’arc iris no en descobrim la seva naturalesa, fins que no veiem com es repeteix i sota quines condicions no afirmem saber res sobre ell.
Causes i substancies:
Causa:
Acció que porta a un efecte. La causa de la conseqüència, els empiristes critiquen que es probable que no sigui possible demostrar que existeixen les causes. Com hem vist abans quan parlavem sobre el problema de la inducció, que de moment la relació causa i efecte sempre s’hagí mantingut en realitat no vol dir que s’hagi de continuar mantenint i per tant fa impossible saber realment si hi ha causes i efectes o en realitat sempre ens ho ha semblat i era tot casualitat.
Una manera d’entendre aquest raonament és que el que diuen els empiristes no és que no observin coses que semblen causar-ne d’altres sino que al examinar una successió d’events no veus causes i conseqüències, veus una serie de coses que passen una darrere de l’altra i que nosaltres per costum construïm relacions causals entre elles.
Substancia:
La cosa minima a partir de la qual, a través d’associar característiques forma totes les coses. Una pilota de futbol és una substancia sòlida, rodona, buida per dins i feta de diferents materials sintètics. Primer és una cosa i després tota la resta. El que fa la nostra ment i sentits és veure una cosa i a través del seu aspecte i diferents propietats combina totes aquestes experiències sensorials integrant-les en una sola cosa. El món seria molt diferent si els nostres sentits o ment fossin diferents. No ens semblaria diferent sinó que realment ho seria. Si només ens sembles diferent aleshores els empiristes donarien llum verda a l’exterioritat i per tant donarien la raó als racionalistes. Els empiristes no poden pressuposar res i per tant no poden pressuposar l’exterioritat i no reconeixen res al marge de com es presenta a nosaltres, no hi ha tal cosa com un en si, al marge de nosaltres. Per tant el món seria diferent.
La negació empirista de l’idea innata:
Els empiristes neguen les idees innates perquè des del seu punt de vista no són ni tant sols idees. Totes les idees apunten a un saber però realment aquests conceptes basics que operem en la nostra ment no constitueixen per sí mateixos el saber.
Per exemple podem dir que la escissió entre el jo i nosaltres no existeix. Jo sóc jo i res més que jo, la meva persona no té més dimensió que present i al marge del meu cos no hi ha. Per pensar sobre les altres coses el jo es posa en relació a elles. El problema es que per pensar sobre el jo hauria de pensar sobre el jo, el problema es que jo no puc pensar en jo mateix com a forma externa.
John Locke:
Proposa el següent experiment per demostrar la fragilitat de la identitat: Diu que la identitat no és res més que un constructe social. Imaginem que un príncep que somia ser un sabater. En el seu somni és un sabater però ell pensa que esta somiant i en realitat és un princep. Que passarà en el somni si els diu a la seva dona o els seus fills que esta somiant, ells no són reals i que ell és un príncep? El tractaran com un boig i li demanaran que els deixi en pau. Ara imaginem que el príncep esta en coma i no es desperta en anys. Qué s’acabarà dient a si mateix? Que ell és un sabater.
Imaginem que un dia vas a l’escola i tothom et diu per un altre nom, els professors, companys. Imagina que et reconeixen uns que diuen ser amics teus però no els coneixes de res, imagina que els que si que coneixes no et reconeixen. Truques al contacte dels pares pel telèfon i no són els teus pares sinó els d’un altre persona. Truques al numero dels teus i diuen que mai no han tingut cap fill. Després de que probablement acabar en un centre per malalts mentals et diuen que pensaven que estaves bé però que ja veuen que no. Que sempre has cregut dir-te d’un altre manera si ser un altre persona però que en realitat ningú no s’equivocava de nom. Després de molts anys pot ser que realment acabessis sent qui diuen que ets, que arribessis a pensar que efectivament eres un malalt mental?