Imaginem una espelma encesa, conforme passa el temps la espelma canviarà però Descartes es pregunta com és possible percebre el canvi.
Si podem dir que algú ha canviat és perquè el coneixíem abans i en conseqüència en coneixem la continuïtat, pots reconeiexer els canvis perquè són la excepció respecte a tot el que no ha canviat. Això funciona amb les persones però amb els objectes es dificulta la missió perquè una espelma que acaba de cremar pot resultar impossible de deduir que era una espelma, pot semblar que no té cap caràcter en comú amb el seu estat inicial. La resposta de Descartes és que al cap i a la fi sempre sera matèria, i la matèria, al no canviar, ens permet reconèixer els canvis que li apliquen.
El Noesis, el més alt coneixement, consisteix en captar l’ésser tal i com és a través de la ment. El ser, sense definició, és en sí un Noesis, doncs malgrat no ser capaços de descriure’l (perquè és indescriptible, només podem dir sinònims) el semblem conèixer.
El poder referir a un àngel o animal pressuposa que ens podem referir a alguna cosa.
Hume assegura que la idea de cosa és un constructe social. I que el ser, pot semblar infalsificable però al cap i a la fi no és fiable. El canvi només es perceptible quan som presents i donem a la nostre ment una successió continua d’impressions que, per pura costum, enfilarem en una successió de events que ens semblarà lògica.