Descartes

Trobar la veritat:

Descartes pren el relleu dels filòsofs grecs en l’àrea del saber. I gran part de la seva filosofia es basarà en intentar descobrir si és possible aconseguir aquest saber. El primer exemple treballat a classe serà el de l’assassí que abans de poder disparar ha de comprovar la seva arma. Al igual que l’assassí, Descartes comprovarà les seves armes (La raó i percepcions) abans de poder dir que existeix el saber.

Certesa Psicològica/Lògica:

Abans de comprovar les nostres armes hem de saber per a que les volem. Descartes distingeix entre dos tipus de certeses, amb l’objectiu de concretar quina de les dues és la clau per descobrir la veritat. La certesa Psicològica és de caràcter subjectiu i personal. No té una relació estricte amb la veritat, doncs la gran majoria d’aquestes veritats són opinions i observacions de les quals ja som conscients normalment. Cap de nosaltres afirmaria que el nostre color preferit és en realitat el millor color objectivament. La certesa Lògica pertany al món de la filosofia matemàtiques, camps d’estudi que no admeten potser o opinions i treballen únicament amb la lògica, el nostre armament es centra en descobrir-la.

El dubte metòdic:

Un cop sabem que volem trobar necessitem trobar un mètode adient. El dubte de Descartes es basa en una idea molt simple, allò que es veritable objectivament també esta més enllà del dubte. O sigui, si no hi ha cap manera de dubtar de la certesa d’un saber aleshores el podem afirmar sense dubtes. Per contrapartida, no podrem afirmar absolutament res del que podem dubtar, fins i tot si és un dubte que s’apropa el ridícul i l’improbable.

Primer dubte, la sensibilitat:

Descartes no és el primer en qüestionar la validesa dels nostres sentits, tot i així aquest pas és essencial per començar el seu raonament. Els nostres ulls no són precisament famosos per la seva fiabilitat. Hi han il·lusions òptiques que ens fan dubtar del que veiem, així com a vegades creiem escoltar coses i resulta que les nostres orelles han decidit canviar lleugerament les paraules del nostre interlocutor. En conclusió, tots els sentits ens poden fallar i per tant podem dubtar sempre de la informació que ens donen.

A Descartes aquest argument li va agradar però el va portar un pas més lluny. Les il·lusions òptiques posen en dubte cada percepció individual però si si estiguéssim somiant? Fins el moment en que ens despertem els somnis poden semblar tan reals com el món en el que vivim, realment podem assegurar sense cap dubte que no estem somiant ara mateix? O com sabem que no estem patint els efectes d’una droga d’extrema potencia? No ho podem saber sense dubtes, podem afirmar tant com vulguem que aquestes preposicions són, si més no, altament improbables, però això no invalida que per poder podrien ser reals. I precisament en això es basa el dubte metòdic.

La raó:

Devant del primer dubte de Descartes molts pensadors es refugien en la raó com a font de certesa. És igual quantes drogues prenguis o com de profund sigui el teu somni, dos més dos sempre és quatre i el teorema de Pitàgores sempre serà veritat, al marge de la distorsió de les nostres percepcions.

Abans de procedir cal internalitzar la diferencia entre la negació i perquè els somnis no són suficients per negar la lògica. Si bé la percepció és personal i subjectiva, la raó no. Imaginem un partit de futbol, si Ferran Torres decideix drogar-se i acaba veient vuit pilotes i trenta-quatre porteries això no implica que realment hi siguin però les veurà, ara bé, si Ferran agafa la pilota amb les mans, no importa com de drogat estigui que segueix sent mans. Les normes del futbol estan més enllà de la perspectiva individual del jugador.

Un cop hem entes això ja podem començar a dubtar sobre la raó. Hem establert que els somnis no seran suficient ja que ni la nostra imaginació és capaç d’imaginar-se allò que contradiu la lògica, podria semblar que no podem dubtar però realment encara hi ha una manera. I si la lògica no correspongués a la veritat? Imaginem per un instant que hem nascut en un món on dos més dos és cinc, al néixer un geni maligne ens va hipnotitzar i ens va fer creure que dos més dos és quatre. Tot i que seria impossible imaginar-s’ho, realment dos més dos seria cinc en el món real, encara que no tinguéssim la capacitat de concebir-ho. Seria com si la FIFA decideix que la pròxima temporada hi hauran 24 jugadors per equip i l’entrenador farà de porter. La FIFA ho pot fer perquè les normes que ells implementen no els afecten a ells, la FIFA està en certa manera per sobre dels propis partits de futbol.

El geni maligne:

El nostre geni seria així com una especie de Déu malvat, la raó per la que li diem geni és perqué Descartes li deia Déu en un inici però ràpidament es va donar compte que Déu no pot ser maligne. Déu és un esser perfecte i allò que és perfecte ha de ser necessàriament perfectament bo. De manera que l’existència d’un Déu maligne és impossible. D’aquí que li diguem geni, és un esser de poder incomparable però no perfecte.

I bé, perquè Descartes no caurà en una falacia lògica quan argumenti contra el geni maligne amb la lògica després de fer-lo servir per negar-la? “Porque el Genio es maricon” - Josep Cobo, 2025

Que ens queda?

A través del dubte metòdic hem arribat a la conclusió que no podem estar segurs de que allò que ens diuen les nostres percepcions sigui real, així com també hem divorciat lògica i raó de la veritat, ja que hem demostrat que seria possible que una cosa lògica no fos vertadera (per molt que no la puguem imaginar). Bé sembla ser que hem arribat a un punt mort on no podem saber res. Però realment encara ens queda un últim recurs. Tota l’estona hem estat dubtant i dubtant però en cap moment ens hem parat a pensar en una pregunta elemental, qui dubta? Jo per la força, d’acord per dubtar has d’existir no? Si, perfecte existim nosaltres (nosaltres en el sentit de només jo o tu des de les nostres perspectives individuals). Vet aquí el famós “Cogito Ergo Sum” (i per tant també el “res cogitans” que en forma part)

Cogito ergo sum

(Cogito = penso, Ergo = per tant, Sum = sóc) Per pensar dubto i com que dubto per tant algú dubta (jo) per tant jo existeixo en alguna mesura. Això és extremadament important perquè a partir d’aquí hi ha multiples deduccions que podem dur a terme.

Res cogitans: (Res = cosa, Cogitans = pensant)

El saber que existim no vol dir que jo, en concret, amb el meu cos, roba, nom i personalitat existeixi. Aquests detalls formen part del món impossible de conèixer amb certesa. L’únic que podem afirmar realment és que existim en forma del res cogitans o la cosa pensant.

Solipsisme:

Si no continuéssim el raonament de Descartes o simplement no creguéssim que els seus arguments són vàlids, el solipsisme no creu en res més que el que ja hem dit. Aquí ja no existeix la veritat objectiva i tot passa a ser diferents graus de probable, acceptem el dubte i prosseguim. D’aquí neixen els empirismes i altres concepcions per a la veritat que passa a ser allò que és més útil, allò que creuen els experts o el que decideixi la societat. Si bé aquesta ruta és interessantíssima, no entra en aquest temari i ja la veurem més endavant per tant no cal saber’ne res.

Si volem conservar la veritat lògica de Descartes i poder seguir confiant en l’absoluta certesa que ens proporciona la deducció hem de trobar la manera de retornar la seva validesa a la raó. Per a Descartes, aquest rescat metafísic vindrà de Déu.

Déu:

Déu és un esser perfecte i infinit, al ser perfecte també ha de ser perfectament bo. Dir que és un esser no és del tot precís, dir que és tampoc. Déu no és en el sentit de que en el món que nosaltres habitem, la realitat, no inclou a Déu. Ja que n’està fora i per tant no és com és una pedra o to o jo. Esser tampoc perquè no té un jo, realment per no tenir no té cap característica propia d’un esser. És una cosa per sobre de la realitat perfectament bona que, per exemple, no pot voler res. Perquè és tan important Déu? Si Déu existeix i ens ha creat tant a nosaltres com a la lògica no té sentit que ens enganyi, recordem que Déu al ser perfecte també és perfectament bo i apart de no voler enganyar-nos perquè és bo tampoc pot voler res perquè Déu no té voluntat. Si hem de justificar perquè l’existència de Déu automàticament garanteix que allò que és lògic també és veritat, l’únic que hem de dir és que Déu, sent perfectament bo no podria ni tant sols pensar en enganyar-nos i per tant ens ha donat la lògica per entendre el món.

Arguments a favor de Déu segons Descartes:

Descartes enumera tres arguments a favor de Déu:

1. (probablement el més débil) Argument desde la claredat: Totes les idees veritables es presenten a nosaltres amb claredat i distinció propies. Amb Aixó el que Descartes implica és que la veritat, al ser objectiva, no admet perspectives i per tant allò que només té una concepció possible, és clar i distinct, és allò veritable. Un bon exemple seria el “cogito ergo sum” i un cotxe qualsevol. Hi ha molts cotxes diferents i maneres de veure’ls, de quasi infinits colors, mides i formes. L’aspecte d’un cotxe qualsevol, per tant, no serà el propi de l’idea de cotxe. En canvi no hi ha més que una concepció del Cogito ergo sum, qualsevol canvi o variació desvia l’argument i el fa perdre el seu valor, a més a més, un cop entes és una idea que es presenta a nosaltres de manera clara i fins i tot obvia. L’idea de Déu també és una, clara i distinta de la resta, no hi ha multiples concepcions, de Déu per a Descartes només n’hi pot haver un enteniment i no té res que veure amb la religió. Déu és un esser omnipotent que existeix més enllà del món físic, és perfecte en tots els sentits de la paraula. El Déu de la biblia, Allah, Yahve i els deus Hindus o del panteó no tenen res que veure i formen part d’una altra discussió completament. Descartes només parla de si hi ha o no Déu, com se’ns presenta (si es que es presenta) a nosaltres és un altre tema.
2. Argument de la primera idea: Déu també és la idea perfecte, al cap i a la fi en Déu estan totes les idees ja que és la perfecció en si. Aleshores l’argument de Descartes és el següent, recordem que per crear una idea hem de o bé haver observat un exemple (l’idea de caixa ve de veure caixes), o alternativament a través de la combinació d’idees o deducció lògica. Nosaltres no hem observat res perfecte. No tenim les peces que juntes fan a Déu perquè aquestes peces són infinites i pertanyen al món més enllà de la sensibilitat. No obstant els humans, tot i ser éssers imperfectes, tenim la idea de Déu, l’ésser perfecte. No és idea nostra per tant ens l’han d’haver ensenyat. I és l’únic que pot tenir l’idea perfecta? Él que és perfecte, Déu.
3. Argument de la finitud: Nosaltres som finits, tenim un limit que el marca el cogito ergo sum. Només sabem que existim mentre pensem, estem lligats a les inclemències del temps, la nostra data de caducitat implica que la nostra existencia és limitada, apart d’això, el nostre jo és només nosaltres, no inclou la resta del món i que és el que separa les coses entre si? Els limits. Si estàs en una habitació hermètica completament tancat tens dos sabers, que estàs a la habitació i a la vegada que hi ha alguna cosa més enllà de l’habitació. Amb els limits passa el mateix, el saber que nosaltres estem limitats implica l’existència de l’il·limitat i si existeix l’il·limitat (o infinit) aleshores aquest infinit ha d’incloure a Déu perquè un infinit al que li falta una cosa no és infinit.

La falacia de l’argumentació circular:

Un dubte o critica obvi per a Descartes és que no té gaire sentit argumentar lògicament després de passar-se una bona estona qüestionant si la raó és correspon amb la veritat. La resposta és simple: “Porque el genio es maricon” - Josep Cobo, 2025

Seriosament, Descartes n’era conscient de que això és el que sembla al escoltar la seva cadena de raonaments, precisament per això cal parlar un moment de exactament que implica el geni maligne i el seu dubte. Un error molt frequent és pensar que el geni dubta sobre la validesa de la raó en si, es a dir, de la seva consistencia interna, aquesta noció és errònia, el geni qüestiona la connexió entre veritat i raó però no pot arribar a dubtar sobre si la lògica és coherent. Que dos més dos podria ser cinc no invalida que internament dos més dos sigui quatre i tingui sentit. La lògica mai es contradiu a sí mateixa, només podria teòricament contradir a la veritat.

Per entendre aquest argument hem de fer servir un exemple molt fort en aquesta instancia, els escacs. Imaginem per un moment que no he jugat mai als escacs i vull aprendre. I dona la casualitat que tinc un amic que és molt bo jugant als escacs i li demano que m’ensenyi, el problema és que aquest amic es molt graciós i decideix ensenyar-me les normes canviades al seu gust. Els alfils es mouen com cavalls, els peons es mouen tres pasos i maten endavant, el rei és mou com la reina i la reina com el rei. El meu amic en aquest cas estaria fent de geni maligne, m’estarà donant una lògica que no es correspon amb les normes reals del joc, una lògica que no es correspon amb la veritat. Ara bé, dins d’aquesta lògica incorrecte segueix incloent una possible victoria i derrota, sino hi haguessin més normes que les del meu amic aquestes podrien ser les normals perfectament. Són internament consistents i s’hi pot guanyar la partida igualment, fer estratègies, deduir i aprendre. Per fer referencia a l’argument del futbol del que hem parlat quan hem introduït el geni, si la FIFA decideix canviar les normes això no evitaria que els equips i jugadors podrien seguir jugant i en ultima instancia arribar a la victoria.

Si en els escacs el guanyar és l’escac i mat i en el futbol el que té més gols al final del partit, en la lògica guanyar és arribar a la veritat i tant se val quant canviem les normes, sempre podrem guanyar. Per tant, la existencia propia de la lògica, sigui o no corresponent amb la veritat automàticament implica que hi ha Déu i per tant que la lògica es correspon amb la veritat. No és circular perqué l’ordre és el següent:

1. Hi ha lògica perquè sino no podriem ni pensar (si el pensar és l’exercici de la lògica aleshores aquí trobem que podem dir que ser i pensar són el mateix). Aquí només sabem que existeix la validesa de la lògica i res més.
2. Si hi ha una lògica aleshores aquesta implica la possibilitat de la “victoria”, que no és més que la deducció valida. A través d’aquesta validesa podem demostrar a Déu ja que sigui la lògica veritat o no, la seva validesa fa que es igual quina lògica facis servir, totes porten a Déu (igual que és irrellevant quant canviïs les normes, sempre es pot guanyar.
3. Déu demostra (ara si) que la lògica és correspon amb la veritat. Si l’argumentació fos circular podriem començar per qualsevol de les parts del raonament però aquest és lineal, la cadena de deduccions té inici i final i per tant no és circular.

Perfecció i infinits:

Quan Descartes invoca el dubte del geni maligne proposa la possibilitat de que la realitat sigui irracional. Quan diem que $2+2=4$ en realitat el $4$ no esta afegint nova informació, no hi ha res que diguem que no ho digues $2+2$. El mateix succeeix quan fem qualsevol deducció com per exemple que totes les canoes són embarcacions i que per tant algunes embarcacions són canoes. El que introdueix Descartes és la canoa que no és una embarcació. El dos més dos que sent quatre en realitat dona $5$.

La solució final de Descartes serà trobar una idea que no admeti la contradicció a través del cogito. El existir mentre pensem implica un limit a la nostra existencia, durant i mentre puguem pensar existirem. L’existència de nosaltres com allò finit implica l’existència d’allò infinit i sense limit que ha de ser Déu. Perquè no Déu no serà susceptible al geni maligne que fins a aquel moment aniquilava qualsevol possibilitat o aproximació a una solució lògica? Perquè el geni fa po possible la contradicció, però la idea de Déu no pot ser contradictoria perquè és una, no hi ha canoes que són i no són embarcacions, no hi ha $2+2=5$ perquè Déu només implica el $2$ sense cap igual. Sense més d’una manera d’entendre una cosa no hi ha contradicció possible. El no finit ha d’estar allà on acaba el finit i per tant Déu, i si hi ha Déu no hem de patir perquè la raó és assenyada i ens guia cap a la veritat.

Glossari i recursos: (no cal estudiar tot però són termes útils)

Les fal·làcies de l’argumentació circular i la tesi infalsificable

Arguments dels quals la validesa depen d’ells mateixos sense suport logic: “Déu existeix perqué ho diu la bibla” → “La biblia té raó perqué la va fer Déu” (circular) “Hi ha un unicorn invisible i indetectable en aquesta sala” → “no el veus perqué és indetectable” (infalsificable) El argument circular es divideix en parts que es suporten entre sí només si dones per bo l’argument sense jutjar-lo. L’argument infalsificable simplement implica que es impossible de demostrar el contrari, aquesta falacia és molt comuna en els debats teològics doncs se suposa que no hi ha cap manera de conèixer Déu si no hi creus, però si hi creus ja el coneixes.

Falacia tot B=A, tot A=B

Que tot els membres d’un grup siguin membres d’un més gran no vol dir que tots els del grup més gran formin part del grup petit: “tots els cotxes són vehicles” $=/=$ “tots els vehicles són cotxes”

COGITO ERGO SUM:

Cogito = Penso Ergo = per tant (NO ÉS DESPRÉS) Sum = Sóc Pensar és dubtar, i quan dubtem sobre l’existència de les coses com fa Descartes podem dubtar sobretot. Menys una excepció que és que dubtem, i a partir de saber que estem dubtant podem dir que existim, pq hi ha d’haver algú per dubtar.

RES COGITANS:

RES = Cosa Cogitans = Pensant Quan diem “Cogito ergo sum” sabem que som alguna cosa, no que som nosaltres, amb els nostres cossos i noms, només que som alguna cosa que pensa, és a dir el “Res Cogitans”.

El gat de Schrodinger:

No és realment tan complicat, imagina una ruleta, posa-la en una Caixa mentre gira, en física podem dir que han sortit tots els nombres alhora, fins que no l’obris. En la Caixa hi ha la possibilitat simultània de tots els nombres i fins que no afecti el món exterior (veiem on ha caigut la bola) podem dir que han sortit tots els nombres. Tanmateix, el gat pot estar mort o viu, però fins que no ho veiem no podrem assegurar cap de les dues coses i, per tant, sera alhora viu i mort. Un exemple més precís és el del lladre. Si la policia sap on era fa, per exemple, deu minuts, aleshores la policia tractara tots els llocs als que li donava temps a arribar en deu minuts com si el lladre fos allà, quan el trobin immediatament sabran on és però fins aquell moment sera com si fos a tots aquells llocs a la vegada.

L’infinit:

El simple fet de la nostra existencia com a “res cogitans” implica alhora l’existència de l’exterior, és a dir, el que no forma part de nosaltres. Perqué? Nosaltres som finits, perqué som reals, doncs tot el que és real té limits, com nosaltres. Si no tinguéssim limits seriem infinits i per tant directament no seriem. Des d’aquí podriem deduir que Déu no és perqué és infinit però el fet és que L’únic que pot ser infinit és Déu, que és omnipotent i per tant ho pot tot sense limit in aleshores si ho pot tot també és tot.